Emmaús - Alessandro Baricco
Baricco, Alessandro. Emmaús.
Barcelona: La Magrana, 2011
Emmaus
Traducció de Laia Font
Col·lecció Les ales esteses, 306
>> Què en diu la contraportada...
En Bobby, el Sant i en Luca pertanyen a un món mesurat, prudent i pudorós i viuen atrapats entre una fervent fe catòlica i l'obsessió que comparteixen per una noia, Andre, que prové d'un ambient distant, opulent i extrem, molt diferent del seu. Tots dos mons coincideixen de tant en tant en moments en què les diferències naturals queden com suspeses i que marcaran profundament la vida dels nois i del narrador.
Els temes del catolicisme, el pecat i la salvació poden sorprendre els lectors que coneixen Alessandro Baricco per Seda, Oceà i Novecento, però totes aquestes novel·les comparteixen característiques que els resultaran familiars. Amb una prosa cristal·lina i un estil concís, Emmaús ofereix un retrat brillant dels perills i les inseguretats de la joventut i una meditació sobre la fe.
>> Com comença...
L’spider vermell va fer un canvi de sentit i es va arrambar davant del noi. L’home que anava al volant maniobrava amb molta calma, i semblava no tenir pressa, ni pensaments. Portava una gorra elegant, el cotxer era descobert. Es va aturar i, amb un somriure ben fet, va dir al noi ¿Has vist l’Andre?
L’Andre era una noia.
El noi ho va entendre malament, va entendre que l’home volia saber si l’havia vista en general, a la vida –si havia vist la meravella que era. “Has vist l’Andre?” Com una cosa entre homes.
I el noi va contestar Sí.
¿I on?, va preguntar l’home.
Com que l’home continuava fent una espècie de somriure, el noi va continuar entenent les preguntes de manera errònia. I va contestar Pertot arreu.
>> Moments...
(Pàg. 13-14)
Tenim tots setze, disset anys –però sense saber-ho realment, és l’única edat que podem imaginar: amb prou feines sabem el passat. Som molt normals, no hi ha previst cap més pla que ser normals, és una inclinació que hem heretat a la sang. Durant generacions les nostres famílies han treballat llimant la vida fins a llevar-li totes les evidències –qualsevol aspresa que ens pogués senyalar a l’ull aliè. Amb el temps han acabat per tenir una certa competència en el ram, mestres de la invisibilitat: la mà segura, l’ull expert –artesans. És un món en què s’apaga el llum, en sortir de les habitacions –les butaques són cobertes de cel·lofana, a la sala. Els ascensors tenen de vegades un mecanisme pel qual només introduint-hi una moneda s’accedeix al privilegi de la pujada assistida. Utilitzar-los per baixar és gratuït, si bé en general es considera inessencial. A la nevera es conserven les clares d’ou en un got, i al restaurant s’hi va rarament, sempre en diumenge. Als balcons, tendals verds protegeixen de la pols dels passejos plantetes coràcies i mudes, que no prometen res. La llum, sovint, es considera una molèstia. Agraint la boira, per absurd que pugui semblar, es viu, si és que això és viure.
Així i tot, som feliços, o si més no ens pensem que ho som.
En el conjunt de la normalitat d’ordenança es dóna, irrenunciable, el fet que som catòlics –creients i catòlics. En realitat aquesta és l’anomalia, la bogeria amb què capgirem el teorema de la nostra simplicitat, però a nosaltres ens sembla tot molt ordinari, reglamentari. Es creu, i no sembla que hi hagi cap més possibilitat.
(Pàg. 23)
(...) Llavors va saltar la barana de ferro i es va llançar a l’aigua que a aquella hora era negra –l’aigua del riu negre.
Algú la va salvar.
Però qui ha començat a morir no deixa mai de fer-ho, i ara nosaltres sabem per què l’Andre ens atrau més enllà del sentit comú, i malgrat totes les nostres conviccions. La veiem riure, o fer coses com anar amb moto, i acariciar un gos –unes tardes va a fer una volta amb una amiga, agafant-la de la mà, i té unes bossetes on a dins fica coses útils. Així i tot, nosaltres ja no hi creiem perquè tenim present quan gira el cap de sobte buscant alguna cosa, els ulls aterrits –oxigen. Fins i tot la mania que té, el coll encorbat enrere, la barbeta aixecada –la mania d’estar així. Sobre una invisible superfície d’aigua. I sempre que es perd, incloent-hi aquelles ocasions impronunciables i sense vergonya, que no sabem dir. Són com llampecs, i nosaltres els entenem.
És que es mor. L’Andre –es mor.
(Pàg. 24)
Si hi ha una força que podia empenye’t a saltar, nosaltres no la coneixíem. Som plens de paraules de les quals no ens han ensenyat l’autèntic significat, i una és la paraula dolor. Una altra és la paraula mort. No sabem què indiquen, però les fem servir, i això és un misteri.
(Pàg. 26)
(...) tenim avis que viuen eternament: van cada diumenge, fins i tot l’últim abans de morir, a la mateixa pastisseria, a la mateixa hora, a comprar les mateixes pastes. Disposem de destins mesurats, com a conseqüència d’un misteriós precepte d’economia domèstica. Així, exclosos de la tragèdia, rebem en herència la bijuteria del drama –juntament amb l’or pur de la fantasia.
(Pàg. 29)
Tenim una confiança cega en els nostres pares, el que veiem a casa és com han d’anar, justes i equilibrades, les coses, el protocol del que considerem una salut mental. Adorem els nostres pares per això –ens mantenen a recer de qualsevol anomalia. Per tant, no existeix la hipòtesi que ells, en primer lloc, puguin ser una anomalia –una malaltia. No existeixen mares malaltes, sinó només cansades. Els pares no fracassen mai, de vegades estan nerviosos. Una certa infelicitat, que preferim no registrar, adopta de tant en tant la forma de patologies que tindrien noms, però en família no els pronunciem. Utilitzar els metges és desagradable i, si és el cas, es revalora triant metges amics, habituats a la casa, poc més que confidents. On caldria l’agressió d’un psiquiatre, es prefereix la bona amistat de doctors que coneixem de tota la vida –igual d’infeliços.
A nosaltres això ens sembla normal.
Així doncs, sense saber-ho, heretem la incapacitat envers la tragèdia, i la predestinació a la forma menor del drama: perquè a les nostres cases no s’accepta la realitat del mal, i això ajorna fins a l’infinit qualsevol desenvolupament tràgic i desencadena l’ona llarga d’un drama mesurat i permanent –l’aiguamoll en què hem crescut. És un hàbitat absurd, fet de dolor reprimit i quotidianes censures.
(Pàg. 56)
Des del sofà ens mirava, i no puc oblidar el respecte que al principi va ser capaç de tenir per nosaltres –ni tan sols sabia qui érem, i tot li devia semblar irreal. Però com he dit, la vida l’havia partida, i probablement feia temps que ja no temia que l’absurd s’infiltrés a la geometria del bon seny. Tenia els ulls una mica esbatanats, potser per les medecines, com en un esforç deliberat de no tancar-los. Érem allà per dir-li que la seva filla s’havia perdut.
(Pàg. 63)
Tinc divuit anys i la felicitat ja té el gust del record.
(Pàg. 120)
Més que cada inclinació moral, i en el revés de totes les doctrines, el que hem rebut de la nostra formació religiosa ha estat sobretot un model formal –un model obsessivament repetit en la violència de les imatges que ens explicaven la bona nova. La mateixa unitat folla de la Verge mare resideix en l’èxtasi dels màrtirs, i en cada apocalipsi que és inici dels temps, i en el misteri dels dimonis, que eren àngels. De la manera més sublim, i carronya, resideix en la nostra icona última i definitiva, la del Crist clavat a la creu –recomposició de vertiginosos extrems, pare fill esperit sant, en un únic cadàver, que és Déu i no l’és. De l’aporia per excel·lència n’hem fet un fetitxe –som els únics que adorem un déu mort.
(Pàg. 124)
Amb tot, m’han educat en una obstinada resistència, que considera la vida una obligació noble, que cal complir amb dignitat i plenitud. M’han donat força i caràcter, per això, i l’herència de totes les seves tristeses, perquè en fes tresor.
>> Altres n'han dit...
La tormenta en un vaso, Més de 600 pàgines, El blog de las odiseas, Libros y literatura, La Buena Vida,
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada