El Viatge d'hivern - Amélie Nothomb

Nothom Amélie. El Viatge d’hivern.
Barcelona: Anagrama · Empúries, 2011







Le Voyage d’hiver
Traducció de Ferran Ràfols
Colecció Microclimes, 4





>> Què en diu la contraportada...
El dia que es proposa segrestar el seu avió i provocar un accident aeri, en Zoïle ha arribar d’hora a l’aeroport. Mentre espera que el cridin per embarcar, apunta en una llibreta els motius que l’han dut a prendre aquesta decisió tan dràstica. Perquè en Zoïle no és un terrorista, és un enamorat. I la seva recapitulació girarà sobre la seva estimada, la bella Astrolabe, i la dona que ha fe impossible aquest amor, una novel·lista estranya i pertorbadora que absorbeix completament la vida de l’Astrolabe...
El Viatge d’hivern dóna curs a la passió d’Amélie Nothomb pels noms propis i per les trames extravagant i esperpèntiques, i construeix un món molt a la seva mida.

>> Com comença...
He triat un vol que surt de Roissy-Charles de Gaulle i no d’Orly. Tenia bons motius per prendre aquesta decisió: l’aeroport de Roissy és molt més bonic i agradable, les destinacions són més variades i llunyanes, les botigues lliures d’impostos ofereixen més possibilitats. Però el motiu principal és que als lavabos d’Orly hi ha dones de la neteja.
El problema no és pagar per entrar-hi. Sempre hi ha alguna moneda que fa el ronso al fons d’una butxaca. El que no suporto és conèixer la persona que netejarà el meu rastre. És humiliant per a ella i per a mi. No em sembla pas que exagero si dic que sóc un delicat.

>> Moments...
(Pàg. 9)
Els atemptats existeixen únicament pel que en puguin dir els mitjans de comunicació, aquest amena de safareig a escala planetària. Els avions no se segresten per plaer, sinó per sortir a les portades. Només cal suprimir els mitjans de comunicació i tots els terroristes es trobaran a l’atur. Que s’esperin asseguts.

(Pàg. 17)
La mediocritat no sempre adopta la via socioprofessional per sortir-se amb la seva. Sovint, les seves victòries són molt més íntimes. Encara que hagi decidit rememorar dos nois que, als quinze anys, parlaven de tu a la divinitat, la Gran Segadora no només s’acarnissa amb l’elit. Sense saber-ho, o sabent-ho, a tots ens envien cap a aquests combat i hi ha un munt de maneres de sortir-ne perdedor.
La llista de víctimes no consta enlloc: no se sap qui hi és inscrit, fins i tot ignorem si el nostre nom hi figura. Però no es pot dubtar de l’existència d’aquest front. Als quaranta anys, els supervivents són tan poc nombrosos que ens ronda un sentiment tràgic. Als quaranta anys, per força estem de dol.

No crec que la mediocritat m’hagi enxampat. Gràcies a uns quants senyals d’alarma, sempre he aconseguit mantenir certa vigilància en aquest aspecte. El més eficaç és el següent: mentre no t’alegris de la caiguda de ningú és que encara pots mirar-te al mirall. Delectar-se en la mediocritat dels altres és el súmmum de la mediocritat.

(Pàg. 19)
(...) per més premeditat que sigui, el crim que perpetraré és cent per cent passional. N’he tingut prou conservant intacta l’embranzida de l’odi, no deixant que s’estovés i s’alentís i s’ensorrés en un fals oblit fet de podridura.

(Pàg. 20)
El sol fet de viure ja és un sentit. Viure en aquest planeta n’és un altre. Viure entre els altres n’és un de suplementari, etc. No és seriós declarar que la teva pròpia vida no té sentit. En el meu cas, seria exacte dir que fins ara la meva vida no havia tingut objecte. I m’hi trobava bé. Era una vida intransitiva.

(Pàg. 33)
Tot lector hauria de copiar els textos que estima: no hi ha cap manera millor d’entendre en quin sentit són admirables.

(Pàg. 37)
L’Astrolabe: evidentment, és per ella que em disposo a segrestar l’avió. La idea l’horroritzaria. Què hi farem: hi ha dones a qui s’ha d’estimar malgrat elles mateixes i actes que cal fer malgrat un mateix.

(Pàg. 78)
(...) havia de destruir alguna mena de bellesa. És que es pot destruir alguna altra cosa, d’altra banda? No hi ha cap exemple d’atemptat humà contra la lletjor. No apassiona prou per justificar tant d’esforç. Les coses extremadament malgirbades només susciten una indignació estèril. Només el que és sublim monopolitza l’ardor necessari per a la seva degradació.

>> Altres n'han dit...

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli