L'home que dormia al cotxe - Nil Barral


Barral, Nil. L’home que dormia al cotxe
Barcelona: Ara, 2011





Col·lecció Amsterdam Llibres





>> Què en diu la contraportada...
Li agrada la música clàssica, el whisky de malt i dormir abraçat al seu estimat Nèstor. I, per damunt de tot, resoldre misteris...Nil Barral es dedica avui a les assegurances, però no pot deixar enrere el seu passat de perdiguer. Per què l’Elisenda Moura, una modesta professora de costura, va continuar pagant durant quatre anys l’assegurança de vida del seu exmarit, que des que es van separar vivia en un Volkswagen Passat TDI? Per què van assassinar-lo dins el seu cotxe? I, el més important: la companyia d’assegurances pot estalviar-se d’alguna manera haver de pagar la prima a la senyora Moura? Una oportunitat d’or perquè Nil Barral exerciti els seus dots d’investigador... amb l’ajut de la càustica i eficient secretària Rita.

>> Com comença...
En Nèstor m’espera despert, malgrat l’hora que és. Ell sempre va en calçotets per casa, excepte les poques vegades que té fred; aleshores es posa un vell barnús blau, obert, que li dóna un aire de jove-vell, com si fos un d’aquells antics apotecaris que treballen amb guardapols i et miren per sobre d’unes ulleres brutes.

>> Moments...
(Pàg. 8)
- (...) Les mares tenen l’obligació de patir. Va en el pack de la maternitat. Si no pateixen, se senten negligents. És per això que és tan difícil ser fill.
- Hi ha un manament que obliga els fills: senyal que no és natural que els fills sentin cap mena d’amor, de devoció o de solidaritat envers als pares:

(Pàg. 23)
Era, en efecte, una dona passablement bonica però gastada. Li sobraven deu quilos, i en aquest tema jo hi entenc. Té aquella cosa que se’ls posa a sobre a algunes dones que diu a crits: retirada de la vida sexual. I ningú se li acosta. Algunes estan amargades i no en saben el motiu.

(Pàg. 32)
“[...] Mai tan feliç. No tenir res. No aspirar a res. No suportar cap lligam: és el paradís.(...)”

(Pàg. 40)
(...) Dubto que els homes de l’Orozco hagin fet una feina acurada. Aquesta mena de casos els fan mandra. Si saltés a la premsa, correrien com conills, amunt i avall. Si no, s’hi remenen amb calma. Així és la vida. Com un metge davant d’un pacient que té una malaltia lleu i no és ningú; ara, si és Andreu Buenafuente o Joel Joan o, millor, Woody Allen rodant una pel·lícula a Barcelona, o George Clooney rodant-hi un anunci, aleshores vinga a remenar aparells i fer proves. I, si pot ser, posen per a la foto dels diaris amb la bata posada i cara de saber el que diuen.

(Pàg. 50)
(...) per veure aquesta ballarina prodigiosa, quantes fàbriques calen? La fusteria de l’escenari, els teixits del vestit, la indústria de l’espectacle, els focus... Perquè soni un alat violí de Mozart calen empreses, malvats empresaris i treballadors ensonyats, i per llegir un poema de Joan Margarit, cal paper i un editor que cobra una subvenció, i llibreters i escoles caríssimes (les més modestes també són caríssimes). I cada eteri plat de Ferran Adrià vol dir molta maquinària, molta escarida matèria primera i moltes hores invertides. Cada guspira que brilla en un escenari vol dir indústria, i especuladors i militars mercenaris. Tu, Fèlix, l’escriptor de llibretes, si tenies una apendicitis, no hauries corregut a un hospital, on els meus impostos paguen metges, instrumental i fàrmacs? Cada minúscula lluentor d’art i de refinament descansa sobre un mar de merda. Alguns viuen amb la merda fins a les orelles i d’altres, com el meu Nèstor, només s’embruten la sola de les sabates. Tu, Fèlix, sense saber-ho, trepitjaves quilos de merda cada dia. I tu en deies ascetisme.

(Pàg. 80)
L’FNAC era lluminós, modern, lluent, dinàmic. Un aparador d’opulència i de consumisme. És agradable saber que vius en el tros de planeta en què hi ha aquestes coses, i piles d’instruments inútils i bonics, i biblioteques i teatres d’òpera i restaurants més cars que el salari mínim d’una família, i coses prodigioses que et fan la vida tan fàcil que de vegades penses si val la pena viure-la: que visqui sola!

(Pàg. 137)
La vida, quan no mires el terra, ple de merda, i enceles els ulls, és de vegades força gratificant. Tinc la sospita, en aquests moments, de si la felicitat, o almenys una petita dosi, minúscula potser, no és tan utòpica com diuen els depressius.

>> Altres n'han dit...
Llegir en cas d'incendi, Un altre invent, El blog petit,Tumateix llibres

> Enllaços:
Nil Barral, lladres i serenos nostrats, pulp gay en català?vida ascètica o contestatària?, el cau més negre de la ciutat.







Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli