Windows on the World - Frédéric Beigbeder


Beigbeder, Frédéric. Windows on the World (Finestres sobre el Món)
Barcelona: Edicions La Campana, 200
4




Windows on the World
Traducció de Pere-Albert Balcells
Col·lecció Toc de Ficció, 39



>> Què en diu la contraportada...
Ja sabeu com acaba aquesta història: tothom mor. L’originalitat d’aquesta història està en el fet que moriran tots al mateix temps i en el mateix lloc. En el restaurant del pis 107 de la torre nord del World Trade Center, ningú no parla amb ningú. Fan mala cara, com qualsevol que s’ha llevat massa d’hora i mastega mecànicament el seu esmorzar en una cafeteria de luxe. De tant en tant alguns fan fotos de la vista, que és la més bonica del món. Ni tan sols les gavines no volen a l’altura d’aquest mirador. La major part dels clients del Windows on the World no es coneixen. Quan les seves mirades es creuen per descuit, estosseguen lleugerament i tornen a submergir-se immediatament en els seus diaris. Primers de setembre, de bon matí; tothom està de mal humor: les vacances s’han acabat.

D'aquí a un instant, al Windows on the World, una grossa porto-riquenya començarà a xisclar. Un executiu amb americana i corbata obrirà molt la boca. «Oh my God.» Dos col·legues d’oficina quedaran muts d’estupefacció. La cambrera continuarà servint el te fins que la tassa vessi. Hi ha segons que duren més que d’altres. Com si algú acabés de polsar la tecla «Pausa» d’un lector de DVD. En un instant, el temps esdevindrà elàstic. Tots els presents, finalment, es coneixeran. En un instant tots ells seran cavallers de l’Apocalipsi, units en la Fi del Món.

>> Com comença...
8h 30
Ja sabeu com acaba aquesta història: tothom mort. Sens dubte, això de morir li passa un dia o altre a una quantitat de gent considerable. L’originalitat d’aquesta història està en el fet que moriran tots al mateix temps i en el mateix lloc. La mort, crea lligams entre les persones? No ho sembla pas: ningú no parla amb ningú. Fan mala cara, com qualsevol que s’ha llevat massa d’hora i mastega mecànicament el seu esmorzar en una cafeteria de luxe. De tant en tant alguns fan fotos de la vista, que és la més bonica del món. Darrera els edificis quadrats, el mar és rodó; les traces dels vaixells hi dibuixen formes geomètriques. Ni tan sols les gavines no volen a l’altura d’aquest mirador. La major part dels clients del Windows on the World no es coneixen.

>> Moments...
(Pâg. 26)
(...) El luxe dels gratacels consisteix a permetre al ser humà elevar-se per damunt d’ell mateix. Tot gratacel és una utopia. L’obsessió més antiga de l’home ha esta sempre construir les seves pròpies muntanyes. Aixecant torres fins als núvols, el ser humà es demostra a si mateix que és més gran que la natura.

(Pàg. 33)
Als Estats Units la vida s’assembla a una pel·lícula perquè totes les pel·lícules es filmen sobre el terreny. Tots els americans són uns actors i les seves cases, els seus cotxes i els seus desitjos semblen falsos. La veritat s’inventa cada matí, a Amèrica.

(Pàg. 40)
... I vet aquí com un cigar pot salvar una vida. Sobre els paquets de cigarrets caldria posar-hi una nova inscripció: “Fumar us fa sortir dels edificis abans que explotin”.

(Pàg. 43)
La meva vida és un desastre, però ningú no se n’adona perquè sóc molt educat: sempre somric. Somric perquè penso que amagant-lo, el sofriment desapareix. I en un sentit és veritat: és invisible, per tant no existeix. Perquè vivim en el món de les coses visibles, verificables, materials. El meu dolor no és material, és encobert. Sóc un negacionista de mi mateix.

(Pàg. 56) 
Tinc un problema: no me’n recordo de la meva infància.
Tot el que m’ha quedat d’aquella època és el convenciment que la burgesia no fa la felicitat.

(Pàg. 89)
La utopia capitalista era tan insensata com la utopia comunista, però la violència, en el seu cas, quedava amagada. Va guanyar la guerra freda gràcies a la seva imatge: certament, hi havia gent que passava fam a Amèrica com n’hi havia a Rússia, però els que passaven fam a Amèrica eren lliures de fer-ho.

(Pàg. 122)
Com que els nens no tenen una vida apassionant, la converteixen en una vida apassionada. Qualsevol cosa és motiu per drames, histèria, crits, alegria, esclats de riure i espeternecs de ràbia. No hi ha diferències entre la vida d’un nen de curta edat i una obra de Shakespeare.

(Pàg. 126)
(...) En quin moment vaig derrapar? Quan va néixer Jerry? Quan va néixer David? Crec que vaig petar el dia en què vaig veure en el mirall del meu armari que em vestia com el meu pare. Tot s’havia encadenat massa ràpid: la feina, el matrimoni, els nens. Ja no podia més, d’aquesta mena de vida. No volia acabar sent com el meu pare. Quan era petit i ell es passejava pels carrers d’Austin amb el seu barret de cow-boy jo m’avergonyia d’ell, com Jerry s’avergonyeix de mi quan porto la gorra dels Mets.
Fer de Paterfamilias és un ofici de jornada completa. El que resulta empipador és que cada cop conec menys homes disposats a assumir-lo. Hem vist massa imatges d’homes lliures, seductors i poètics, cisellats pel plaer, individus rock’n’roll que defugen responsabilitats llançant-se als braços de criatures amb biquinis triangulars. Com voleu que algú prefereixi assemblar-se a Lester Burnham quan la societat idealitza Jim Morrison?

(Pàg. 136)
Avui, pertot arreu del món hi ha països bruts que fluctuen entre l’admiració i el rebuig, entre la fascinació i la repugnància envers els països nets, dels quals capten la manera de viure per satèl·lit, a través de descodificadors pirates i amb un passapuré com a antena parabòlica. Aquest fenomen és recent: se l’anomena mundialització, però el seu veritable nom és televisió. La mundialització és econòmica, audiovisual, cinematogràfica i publicitària, però la resta segueix igual: no hi ha ni mundialització política ni social.

(Pàg. 169)
(...) per a què serveix l’amor en la civilització del desig? Per què carregar-se amb una família si un defensa la llibertat com a valor suprem? Què hi ve a fer la moral en una societat hedonista? Si Déu és mort, llavors tot l’univers és un bordell, i cal precisament aprofitar-se’n fins a rebentar. Si l’individu és el rei, llavors l’egoisme és per nosaltres l’únic horitzó. I si el pare ja no és l’única autoritat, llavors, en la democràcia capitalista, l’únic límit a la violència és la policia.

(Pàg. 179)
Pols en el vent
Tots nosaltres som tan sols
Pols en el vent.

(Pàg. 246)
9h 39
Lourdes acaba de saber a través del seu receptor de notícies que el Pentàgon també ha estat tocat. És la guerra total. Què fot l’exèrcit americà? És reconfortant saber que no som els únics a morir? No. Si hagués sabut que acabaria rebentant aquí hauria viscut d’una altra manera. Hauria follat sense preservatiu, hauria plantat Mary més aviat, hauria viatjat més, hauria provat l’heroïna i l’opi. Hauria fet menys estudis i hauria perdut menys temps amb les talassoteràpies. Hauria temptat més sovint la meva sort amb les dones en lloc de témer constantment la perspectiva de ser humiliat. Hauria d’haver estat un gàngster, hauria d’haver atracat bancs en lloc d’obeir estúpidament les lleis. Hauria hagut de casar-me amb Candance per fer-ne una bonica vídua. No hauria parat de fumar. Per protegir què?, la meva salut? Hauria fundat un grup de rock, disposat a morir de gana, en lloc de dedicar-me per diners a un ofici exasperant.
Hauria engegat a passeig el meu director en cap molt més aviat. Hauria viscut a Nova York, hauria portat un abric llarg i negre i ulleres de sol en plena nit; m’hauria posat crema autobronzejant durant tot l’any i hauria sopat a restaurants on algú deu tallar la llum, llevat que es tracti d’avaries elèctriques –per què tothom fa servir espelmes als països rics?-. La pobresa és el luxe dels rics. Hauria comprat més cotxes: quina catàstrofe, tots aquests diners que mai no podré gastar. Hauria intentat fer-me clonar. M’hauria hagut de rapar el cap, per provar-ho. Hauria hagut de matar gent, per provar-ho. Hauria hagut de córrer més riscos, perquè en qualsevol cas ho he perdut tot.
O potser hauria hagut d’intentar simplement ser un home millor?

(Pàg. 261)
Els integristes cristians s’enfronten als integristes musulmans: estic a punt de morir a causa d’una disputa incestuosa entre dues sectes de multimilionaris.

>> Altres n'han dit...
El Cultural, El Nuevo Cojo Ilustrado, En clave de ocio, Blog de Emilio Morote, Reading Matters,

Comentaris

  1. L'acidesa crítica de Beigbeder sempre és una bona opció!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli