El Saltamartí - Joan Brossa

.
Brossa, Joan. El Saltamartí.
Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984



Col·lecció: Llibres d’Abril, 7





>> Com comença...
PRELUDI
Aquest versos, com
una partitura, no són més
que un conjunt de signes per a
desxifrar. El lector del poema
és un executant.

Però,
avui, deixo estar
el meu esperit en el
seu estat natural. No
vull que l’agitin pensaments
ni idees.

>> Moments...
(Pàg. 21)
POEMA
La boira ha tapat el sol.

Us proposo aquest
poema. Vós mateix
en sou el lliure i necessari
intèrpret.

(Pàg. 22)
EL TEMPS
Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és futur;
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

(Pàg. 25)
POETA
El capell

Tranquil·lament el món fineix
en tu, expandit i clos alhora
en ta harmonia, que coneix
els atzars gelosos dins l’hora.

Les sabates

(Pàg. 37)
NOSTÀLGIA
Oh veritats
permanents, encara que silencioses
per falta d’expressió!

(Pàg. 36)
HISTÒRIA
Aquí és un home

Aquí és un cadàver

Aquí és una estàtua.

(Pàg. 49)
SALTAMARTÍ
Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

(Pàg. 50)
GLORIOLA
L’endemà,
sota els arbres, no va
restar més que una mica
de xarop, record de la vida
curta de la imprudent nina
de sucre que va voler fugir
sola món enllà.

(Pàg. 116)
NOCTURN
La gent que en teoria
s’abandona a les mans d’un
poder transcendent, a la pràctica
cau en mans dels funcionaris
d’una Església.

(Pàg. 118)
AQUÀRIUM
La rima
el ritme
els motlles formals

Miro
els peixos dintre
l’aigua
Les idees
al cervell es deuen moure
d’una manera semblant

La rima
el ritme
els motlles formals.

(Pàg. 138)
AGAFO EL MOT...
Agafo el mot
marxar.
Al davant, hi poso
M’agradaria de poder.
I tinc
M’agradaria de poder marxar.

(Pàg. 146)
APIS
Un ídol

primitiu em dóna
el que una catedral
ja no em pot donar.

(Pàg. 162)
CALLAMENT
Es troba al fons
de les aigües; de vegades
veieu sortir una gran claror,
i el qui volta per la vora del mar
té el perill de ser absorbit per
les aigües i d’anar a raure al fons
de la pàtria encantada sense que mai
més no en pugui sortir.

Perquè
qui d’ella s’allunya d’enyorança
es mor.

(Pàg. 165)

DIAGRAMA
El fet és que
milers d’homes adinerats
determinen el destí del món,
i en fer-ho s’orienten per un
principi fonamental:
augmentar els beneficis.

(I fins quan durarà aquesta estructura?)

(Pàg. 166)
RÈQUIEM
Tenen un wàter
d’aquells tan empipadors:
a la que vas una mica clar
hi queda la merda enganxada.

(Pàg 169)
ENDAVANT
Si no sabíem el que és
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l’existir es trobaven en una
altra vida; si l’esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.


>> Enllaços:
Joan Brossa, Maskelini, reflexió sobre la poesia i les seves relacions, veure Brossa, neosurrealisme, jocs de llenguatge, amics
.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli