Visions & Cants - Joan Maragall

Maragall, Joan. Visions & Cants
Barcelona: Edicions 62, 1984














Edició a cura d’Enric Bou
Col.lecció El Garbell, 13


>> Què en diu la contraportada...
Joan Maragall (1860-1911) és una de les grans figures de les lletres catalanes. La seva obra poètica és potser la més singular del moviment modernista i hi destaca especialment Visions & Cants, que publicà l’any 1900. Recordant unes paraules de Carles Riba, “diríem que necessitava un desdoblament d’ell mateix en figures de contrast o de mite i renovar-se en efectes considerats impossibles fins al moment de la sotragadora intuïció, o vibrar a l’uníson d’un afany col·lectiu, per a atènyer la seva plena mesura com a poeta”.Visions & Cants és ja un llibre de plenitud. Respon a un moment especial de puresa en què el poeta, Maragall, s’ha fet amb un art, disposa d’unes tribunes publiques –és escoltat- i està a punt de teoritzar sobre el seu art. Té coses a dir i sap com dir-les.

>> Com comença...
La missa matinal
la diuen allà dalt
aixís que es fa de dia.

La missa de l’estiu
el capella la diu
amb les portes obertes.

S’oeix de tots costats
quan enflaira els serrats
el ginestar de Corpus.

El caçador es deleix.
de fora estant l’oeix
amb un genoll a terra.
(El mal caçador)

>> Moments...
(Pàg. 38)
- Treu-te la capa,- li demana ella.-
treu-te la cap, que et veuré més gran.
- Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
- No, que só l’abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadesa es van mirant.

- Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
- De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.
(El compte Arnau, III)

(Pàg. 42)
(...)
- Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
- Els roures viuen i viuen,
pro també compten els anys.

- Doncs, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

- La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

- Doncs, la mar somovedoraque a tot s’obre i dóna pas.
- La mar s’està tota sola,i tu vas acompanyat.

- Doncs ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

- Pro l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat

- Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

- Seràs roure, seràs penya
serà mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.”
(El compte Arnau, VI)

(Pàg. 48)
(...)
Tots els cavallers s’aixequen,
mes els raca l’envestida.
“Vergonya, barons, vergonya!”,
clama el rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarraïns,
amb ullada estemordida,
van veure a l’host catalana
com mai ningú més l’ha vista,
i el blanc cavaller Sant Jordi
lluitar en nostra companyia.
(L’estimada de Don Jaume, III)

(Pàg. 54)
(...)
- Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
mai havia trobat millor conhor.
- Mes ara…
- Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent...
- Te’n penedeixes?
- Sí, me’n penedeixo.
- Doncs, sia’t perdonat.
- Amén, amén...
(La fi d’en Serrallonga)

(Pàg. 73)

(...)
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per lo símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant
(La sardana)

(Pàg. 81)

Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se’n van;
gosem el dia sens mirar endarrera,
sense pensar amb els dies que vindran.
Gosa el moment;
gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat:
un dia de vida és vida;
gosa el moment que t’ha sigut donat.
(Cant de Novembre)

(Pàg. 84)

(...)
Jo he vist els barcos-marxar replens
dels fills que duies-a que morissin:
somrients marxaven-cap a l’atzar:
i tu cantaves-vora del mar
com una folla.

On són els barcos?-On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, -no tens ningú.
Espanya, Espanya-retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
(Els tres cants de la guerra. Oda a Espanya)




>> Enllaços:
Joan Maragall, Maragall com a transmissor, background familiar, background crític, anatomia i..., ...lectura completa, per estudiosos de Maragall, Serrallonga, el cant de la senyera de l'Orfeó, el cant de la senyera contemporani, Goethe i Maragall, Romanticisme
.

Comentaris

  1. hola, el marc es molt giliPóyas! i jo, mariona soc molt furmosa!
    PD: el llibre de Visions&Cants es molt interesant, sisi señor, olé!

    ResponElimina
  2. Fins i tot en participacions anònimes, om pot trobar-hi cert interès i esforç per l'estil, i cura pel formalisme. Vaja, que sense voler, el grapat de paraules ajuntades per l'anònim composen una fotografia nítida del qui i del quan. Si més no,.... a la meva imaginació.

    ResponElimina
  3. Personalment no m'agrada massa el modernisme i menys les lletres de Maragall, però reconec que Visions i Cants és un bon llibre "reflex" del Vitalisme, car la vida d'aquest poeta va estar dedicada aquest moviment filosòfic.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli