Botxan - Natsume Sôseki

Sôseki, Natsume. Botxan
Barcelona: Proa, 1999

Traducció de Sanaé Tomari, Mercè Sans i Cristina Sans
Col·lecció A tot vent, 378




>> Què en diu la contraportada...
Botxan, que en japonès equival a “senyoret”, és la novel·la més popular del Japó. Natsume Sôseki hi descriu amb realisme i humor la trobada –o topada- entre un jove mestre de Tòquio i una escola de l’illa de Shikoku, al sud del Japó, a la qual és destinat. Alumnes i companys no gaire recomanables posen a prova la franca ingenuïtat del nouvingut, el “senyoret” de la capital, un personatge inoblidable. Botxan és un dels grans herois còmics del segle XX, al costat de figures tant memorables com el bon soldat Svejk, Josef K., Ferdinand Bardamu o Jeeves.

>> Com comença...
A causa del meu caràcter temerari, heretat del pare, no he parat de vessar-la des de la infantesa. Un dia, a l’època de l’escola primària, vaig llançar-me des del primer pis del col·legi i com a conseqüència d’aquest fet vaig haver de quedar-me al llit durant tota una setmana, sense poder moure el maluc. Si em pregunto per què vaig arribar a fer una bestiesa com aquella, no trobo cap raó de pes que ho justifiqui.

>> Moments...
(Pàg. 11)
El meu pare mai no em va mostrar el seu afecte. La mare tenia predilecció pel meu germà gran. El meu germà tenia la pell molt blanca i li agradava d’imitar actors de teatre que feien paper de dona. El pare, cada vegada que em veia, em deia que de gran només seria un desgraciat. La mare es preocupava pel meu caràcter tan impetuós i segurament també em veia com un bala perduda. Ara que he crescut, penso que tenien raó.

(Pàg. 39)
Per fi vaig començar les classes. En entrar a l’aula per primera vegada i pujar a la tarima, vaig tenir una sensació estranya. Mentre feia la classe no parava de dubtar de si una persona com jo servia com a professor. Els alumnes eren ben sorollosos. De tant en tant, em cridaven “professor” amb una veu extraordinàriament forta. Això de “professor” m’esverava. Fins aleshores, havia estat jo qui cridava “professor” cada dia a l’escola de física; però, entre dir-ho i que t’ho diguin, hi ha una diferència com de la nit al dia.

(Pàg. 58)
És esfereïdor si tots els professors de secundària han d’enfrontar-se a uns salvatges com aquells. Me’n faig creus que, tot i així, no s’esgotin les existències de professors. M’imagino que és un ofici reservat per a persones insípides amb una paciència infinita.

(Pàg. 61)
El meu problema és que sóc massa honest. Però què hi ha en aquest món que superi l’honestedat?

(Pàg. 67)
Els que pesquen o cacen, en general, són gent sense pietat. Com s’explica, si no, que els faci contents matar unes pobres bèsties. És normal que tant els peixos com els ocells s’ho passin més bé vivint que no pas sent immolats. Si fos un home que per a viure hagués de pescar o caçar, ho entendria: però guanyant-se la vida sense problema, a sobre té el vici de matar animals: trobo que és un luxe odiós.

(Pàg. 77)
Ara que hi penso, tinc la sensació que la major part de la gent aprecia la malignitat de les persones. Creuen que si no vas de mala fe, no pots promocionar-te socialment. I de tant en tant, quan troben una persona honesta, la menyspreen i busquen raons per a titllar-la de “càndida” o “d’ingènua”. Aleshores, més valdria que els professors d’ètica no ensenyessin que no s’ha de dir mentides i que s’ha de ser honest, a les escoles primàries i secundàries. O al contrari: haurien d’ensenyar la manera de mentir o la tècnica per a desafiar la gent o el pla per a aprofitar-se dels altres; això seria més profitós tant per a la societat com per als mateixos alumnes.

(Pàg. 94)
(...)L’esperit educatiu no es limita únicament als estudis acadèmics, sinó que també pressuposa la formació d’un esperit elevat, honest i cavalleresc, així com l’exclusió de la vulgaritat, de la frivolitat i de la brutalitat. Si actuem per por de la reacció dels alumnes o tement que s’intensifiquin els avalots, mai no arribarem a corregir els mals costums. Nosaltres, els mestres, estem aquí per rectificar aquestes tendències negatives (...)

(Pàg. 102)
Possiblement aquest món és ple de tramposos, i entre ells es deuen donar suport mutu. Ja n’estic tip!
Si tot està tant podrit, serà qüestió de fer el mateix que fa tothom. Però si per a guanyar-me tres àpats al dia he de prendre la meva part de tallaboses, no em sembla bona idea continuar vivint en aquest món.

(Pàg. 107)
Per un home tan simple com jo, les coses sempre haurien de ser o blanques o negres; si no, no sé a quin costat m’he de posar.

(Pàg. 115)
La conclusió és que res ni ningú no és fiable.

(Pàg. 123)
El haiku només és cosa de Basho o dels marits de les perruqueres. Com volia que un professor de matemàtiques deixés que la flor de migdia li prengués la corda del pou, eh?

(Pàg. 152)
(...)Ben mirat, és possible que el món estigui format per gent com aquests nois. Gent que es riuria de les persones honestes que es prenen seriosament el fet de demanar disculpes i perdonar als altres, per a ells deu ser cosa d’un idiota. Val més pensar que la gent demana disculpes per pura fórmula i que perdona de la mateixa manera. Si realment vols fer-los demanar disculpes, hauràs d’estomacar-los fins que se’n penedeixin de debò.

>> Altres han dit...
Llibròfags, Llibres i més llibres, La darrera estança del laberint

>> Enllaços:
Natsume Sôseki, Natsume Kinnosuke, Soba, Dangos, Hipocresia, Professor Tempura, Edo, Teatre No, Haiku, Shikoku, m'entén, Eh?, Pixapins


-