La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows


Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. La societat literària i de pastis de pela de patata de Guernsey
Barcelona: Amsterdam, 2009







The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society
Traducció Marta Vilella Llamas



>> Què en diu la contraportada...
Una novel·la divertida i profundament humana. Un homenatge als bons llibres i a les bones persones, capaç d’aixecar els ànims fins i tot dels més cínics. Irresistible.
1946, Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi, i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus singulars habitants i les seves vivències durant la guerra. Una història commovedora.

>> Com comença...
8 de gener
Sr. Sidney Stark, editor
21 St. Jame’s Place
Anglaterra

Estimat Sidney,
La Susan Scott és una maravella. Vam vendre més de quaranta còpies del llibre, la qual cosa va ser molt agradable, però dels del meu punt de vista l’àpat encara va ser més emocionant. La Susan va aconseguir cupons de racionament per a sucre glacé i ous de veritat per a la merenga. Si tots els seus refrigeris assoleixen aquests nivells, no em farà res recórrer el país. Et sembla que una bona sobrepaga la incitarà a aconseguir mantega?. Provem-ho –ho pots descomptar els meus drets d’autor. I ara les males notícies. Em preguntes com progressa el meu nou llibre. Sidney, no progressa.

>> Moments...
(Pàg. 17)
La meva amiga, la Sra Maugery, va comprar un pamflet que abans li havia pertangut, també. S’anomena Hi havia un esbarzer ardent? Una defensa de Moisès i els Deu Manaments. Li va agradar la seva nota al marge, “Paraula de Déu o control de masses?” Es va decidir mai per un dels dos?

(Pàg. 18)
Això és el que m’agrada de llegir: una petita cosa t’interessarà d’un llibre i aquella petita cosa et portarà a un altre llibre i una alta cosa d’aquest altre llibre et portarà a un tercer. És geomètricament progressiu, i tot sense un final a la vista, i per cap altra raó que el pur plaer.

(Pàg. 61)
T’has adonat que hi ha gent –especialment americans- que sembla que la guerra no els hagi tocat o, si més no, que no els hagi destrossat? No vull pas insinuar que en Mark fos un gandul –va ser a les forces aèries- però senzillament no se’l veu enfonsat. I quan sóc amb ell, també em sento com si la guerra no m’hagués tocat. És una il·lusió, ja sé que ho és, i sincerament, m’avergonyiria de mi mateixa si la guerra no m’hagués afectat. Però és perdonable que vulgui gaudir una miqueta, no?

(Pàg. 69)
Havia explicat i viscut guerra durant sis anys, i desitjava prestar atenció a alguna cosa –el que fos- diferent. Però això és com desitjar ser en una altra banda. La guerra és ara la història de les nostres vides, i no ens la podem treure del damunt.

(Pàg. 94)
La primavera gairebé és aquí. Quasi s’està calentó en el meu bassal de sol. I carrer avall –ara no n’aparto els ulls- un home amb el jersei apedaçat pinta la porta de casa seva de color blau cel. Dos nens petits, que han estat galopant l’un al damunt de l’altre amb pals, li demanen que els deixi ajudar-lo. Els dóna un pinzellet a cadascun. Doncs... potser hi ha un final de la guerra.

(Pàg. 97)
Què li sembla, saber que té anima perquè ho ha sentit dir, en lloc de saber-ho perquè ens en dóna notícia? Per què hauria de deixar que un predicador em digués si en tinc o no? Si pogués creure que tinc una ànima, jo tot sol, llavors podria sentir-la jo mateix.

(Pàg. 99)
Quan el meu fill, l’Ian, va morir a El-Alamein –al costat del pare de l’Eli, en John- els qui em van venir a donar el condol, creient que em reconfortaven, deien: “La vida continua.” Quina ximpleria, pensava, és clar que no continua. És la mort el que continua; l’Ian ara és mort i serà mort demà i l’any vinent i per sempre. No hi ha un final.

(Pàg. 99)
El canal ja no està delimitat per rotlles de filferro espinós, ja no s’interromp la vista amb immensos senyals de VERBOTEN. Ja no hi ha mines a les nostres platges i puc caminar quan, per on i durant l’estona que vulgui. Si m’estic dreta a dalt del penya-segat i em giro de cara al mar, no veig els horribles búnquers de ciment darrere meu o el terra nu sense arbres. Ni tan sols els alemanys van poder fer malbé el mar.

(Pàg. 105)
De fet, tothom és elegit, no nomenat pel rei. Ai Senyor, i per a què serveix un monarca, si NO ÉS PER NOMENAR LA GENT PERQUÈ FACI COSES?

(Pàg. 129)
Després una tropa de soldats que caminaven com oques va girar cap al carrer on érem; tot els resplendia: botons, botes, aquells cascos en forma de galledeta metàl·lica. No miraven enlloc ni a ningú, miraven fixament endavant. Això feia més por que els rifles penjats a l’espatlla, o els ganivets i les granades col·locats al final de la bota.

(Pàg. 187)
(...) val més que s’assabenti de la veritat sobre certs temes abans d’intentar escriure cap llibre sobre l’ocupació. Jo també odiava l’ocupació. Pensar-hi em turmenta. Alguns d’aquells pocavergonyes eren uns miserables: t’entraven a casa sense trucar, et tractaven a empentes. Eren la mena de persones a qui els agrada estar al capdavant, ja que mai abans no hi havia estat. Però no tots eren així: no tots, en absolut.

(Pàg. 219)
Finalment, la Remy es va aixecar per parlar; mai abans no ho havia fet, i tota la sala va quedar en silenci. Va dir suament: “Doncs si existeix la predestinació, Déu és el mal”. Ningú no podia discutir-li-ho: quina mena de Déu dissenyaria Ravensbrück deliberadament?

>> Altres han dit...

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli