Lleixes

Rilke, Rainer Maria. Cartes a un jove poeta. Barcelona: La Llar del Llibre, 1984 Briefe an einen jungen Dichter Traducció d’Antoni Pascual Col·lecció Nova Terra, 36 >> Què en diu la contraportada... El jove Franz Xaver Kappus volia saber el parer de Rainer Maria Rilke sobre els seus tempteigs poètics. De l’interès en nasqué una correspondència regular entre Kappus i Rilke que va durar de 1903 a 1908. El més important d’aquest intercanvi el formen deu cartes que, per iniciativa de Kappus, es van publicar l’any 1929, tres anys després de la mort del poeta. Les Cartes a un jove poeta s’haurien de dir Cartes a un aprenent d’home , car indiquen el llarg, lúcid i pacient aprenentatge que requereix el fet de viure i d’ésser, que requereix el projecte d’arribar a ser el que estem cridats a ser. Rainer Maria Rilke, un home pastat amb la mateixa carn i ossos que nosaltres, potser més feble, malalt i poruc que nosaltres, traspassat d’angoixa i de neguit, de soledat impossible, va ...

Buten, Howard. Quan jo tenia cinc anys em vaig matar. Barcelona: Empúries, 1989 Burt Traducció de Albert Folch Col·lecció Narrativa, 8 >> Què en diu la contraportada... ¿Recordes quan el teu pare deia que et donaria “una lliçó que no oblidaràs mai”, que et faria “entrar en raó”, que ja t’ensenyaria “qui mana aquí” i que et redreçaria “pel teu bé”? Després la teva mare afegia: “a ell li ha dolgut més que a tu castigar-te i algun dia li ho hauràs d’agrair”. ¿I recordes com odiaves anar al dentista (sempre sabies quan t’estaven ensarronant per anar-hi), però t’encantava jugar al seient del darrera del cotxe duran els trajectes llargs? Doncs bé, per si ho has oblidat, el Burt –un nen de vuit anys que es convertirà per a tu, a mesura que llegeixis aquest llibre, en un personatge irrepetible- et refrescarà la memòria. Quan jo tenia cinc anys em vaig matar és una novel·la extraordinària que conta en primera persona la història de Burt, explicada per ell mateix dins la...

Bulgàkov, Mikhaïl. Cor de gos Barcelona: Club Editor, 1993 Sobatxie serdtse Traducció de Josep Mª de Segarra Col·lecció El club dels novel·listes >> Què en diu la contraportada... El profesor Preobrajenski és un aristócrata que deixen en pau a l’URSS perquè és un savi de renom universal –fins i tot li permeten ocupar set habitacions del seu vell palau, en constant conflicte, però, amb el soviet dels altres estadants. Aquest és el rerefons, el protagonista n’és un gos abandonat, famèlic i ferit, que el savi recull i cura amb el propòsit de canviar-li la hipòfisi i les glàndules sexuals per les d’un home executat per assassí. Així serà, què passarà? >> Com comença... ¡U-u-u-u-u-u-u-hu-hu-hu-huhu-u-u! ¡Oh, mireu-me, m’estic morint! La brisca entona el meu viàtic al portal i jo l’acompanyo amb els meu udols. ¡Estic llest, i ben llest! Un miserable amb un casquet brut –el cuiner dels menjadors de “nutrició racional” pels empleats del Soviet Central d’Econom...

Bazell, Josh. Burlando a la Parca. Barcelona: Anagrama, 2009 Beat the Reaper Traducció de Benito Gómez Col·lecció Panorama de Narrativas, 731 >> Què en diu la contraportada... Peter Brown es un médico interno residente en el peor hospital de Manhattan. Y también un experto en artes marciales, y un tío deslenguado y cínico, con verdadero talento para la medicina. Sin embargo, Peter no es todo lo que parece. Su verdadero nombre es Pietro Brnwa, está en el programa de protección de testigos del FBI y sigue teniendo un colorido pasado, porque Pietro fue un asesino a sueldo de la mafia hasta el día en que reconoció que matar a otro también mata algo en uno mismo. Y el pasado se repite cuando el doctor Brown debe atender a Eddy Squillante, un paciente con un cáncer de estómago y tres meses de vida. Eddy piensa burlar a la muerte, y además él también se ha cambiado el nombre; antes era Nicholas LoBrutto, un mafioso que reconoce a Peter, y le ofrece un trato: si lo mantiene...

Teller, Janne. Nada. Barcelona: Seix Barral, 2011 Intet Traducció de Carmen Freixanet Tamborero Col·lecció Biblioteca furtiva >> Què en diu la contraportada... Pierre Antón deja el colegio el día que descubre que la vida no tiene sentido. Se sube a un ciruelo y declama a gritos las razones por las que nada importa en la vida. Tanto desmoraliza a sus compañeros que deciden apilar objetos esenciales para ellos con el fin de demostrarle que hay cosas que dan sentido a quiénes somos. En su búsqueda arriesgarán parte de sí mismos y descubrirán que sólo al perder algo se aprecia su valor. Pero entonces puede ser demasiado tarde. >> Com comença... Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirlo. >> Moments... (Pàg. 10) - Todo da igual –dijo un día-. Porque todo empieza sólo para acabar. En el mismo instante en que nacéis empezáis ya a morir. Y así ocurre con todo. ”¡La Tierra tiene cuatro mil seiscien...

Tardi i Verney,Jean-Pierre. ¡Puta Guerra! 1914-1919 Barcelona: Norma Editorial, 2010 Putain de guerre! 1914-1915-1916 i Putain de guerre! 1917-1918-1919 Traducció de Enrique Sánchez Abulí. >> Com comença... >> Moments... (Pag. 10 - 11) (Pag. 24 - 25) (Pàg. 48) (Pàg. 56 - 57) (Pàg. 74) (Pàg. 78) (Pàg. 94) >> Altres n'han dit... La Teiera , Pausadament , FantasyMundo , La Cárcel de Papel , El blog Ausente , 1977 Voltios , >> Enllaços: Jacques Tardi , Jean-Pierre Verney , per què aquest tema? , algunes claus de l'obra , més pistes ,  parla l'autor , còmic documental ,  la mentida en negre sobre blanc , la mentida en cel·luloide ,  carn de canyó

Conrad, Joseph. La línia d’ombra Barcelona: Proa, 1997 The Shadow-Line Traducció de Marta Bes Col·lecció Clàssics Moderns, 39 >> Què en diu la contraportada... La línia d’ombra conta la història d’un jove capità de vaixell en el seu primer comandament, amb l’embarcació aturada als mars tropicals, la tripulació presa de la febre, i el rosec d’un sentiment d’incopetència culpable. La novel·la és narrada des de la perspectiva d’algú que travessa “la línia d’ombra”, que fa “el pas – com diu el mateix Conrad- de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida”. >> Com comença... Tan sols els joves tenen moments d’aquests. No em refereixo als molt joves, no. Els molt joves, pròpiament dit, no tenen moments. La primera joventut gaudeix del privilegi d’avançar-se a la seva època, de viure en la meravellosa continuïtat de l’esperança que no coneix les pauses ni la introspecció. Tanques darrere teu la porteta de l...