Gliff - Ali Smith

"(...) Hi havia dies en què descobria què pot fer el poder. S’espesseix com els músculs. És roig sang i té gust de sang."

Smith, Ali. Gliff.
Barcelona: Raig Verd Editorial, 2025

Gliff. Traducció de Dolors Udina.
Col·lecció Raigs globulars, 57 

::: Què en diu la contraportada…
En la distopia de Gliff, la societat s’ha tornat tan desigual que ningú no veu els qui queden fora del sistema. El govern, amb la seva burocràcia implacable, destrueix sistemàticament les llars marcades amb una línia vermella.
Bri i Rose són “no-verificables” perquè la seva mare es va negar a acceptar el model de capitalisme de vigilància que ho controla tot. No tenen accés als privilegis digitals i viuen en una situació d’exclusió. Però quan troben un gliff –una marca mínima, un senyal fora de lloc, una esquerda en la realitat- comença una altra forma de resistència.
Amb el seu estil lúdic i agosarat, Ali Smith ens ofereix una faula contemporània sobre l’empremta i la força transformadora d’allò que no encaixa. Una obra sobre la recerca de sentit que fa del llenguatge una eina per obrir espais de llibertat i repensar el món.

::: Com comença...
La nostra mare va baixar a la porta del moll de càrrega per acomiadar-nos. D’entrada no la vaig reconèixer. Em va semblar que era només una dona que treballava a l’hotel.

::: Moments...
(Pàg. 71)
Què vol dir delator?
Oh, amor meu, va dir la nostra mare.

(Pàg.141)
Potser érem nosaltres, en el nostre món de paraules, els que estàvem realment enganyats sobre on i què crèiem respecte de totes les coses per a les quals teníem paraules?

(Pàg. 152)
El que jo podia veure era una sala molt àmplia. Llavors, els meus ulls van distingir els llibres.
Llibres per tot.
Tants llibres, més dels que havia vist mai en un sol lloc. Els lloms dels llibres, en fileres que anaven fins al sostre, llibres, llibres i llibres, a tots els nivells, a dalt i a baix, piles i piles, un prestatge rere l’altre de llibres.
Allà on mirava, llibres.

(Pàg. 195)
Hi havia dies en què descobria què pot fer el poder.
S’espesseix com els músculs. És roig sang i té gust de sang.
Donar l’esquena. La mirada amenaçadora. L’amenaça real. El silenci de pedra. L’art i la disciplina que cal per humiliar. Riure’s d’algú a la cara, i després a l’esquena quan se’n va. L’augment del plaer de veure algú que saps que s’encongirà en veure’t.

(Pàg. 223)
Finalment, esborro totes les meves dades.
Veig com desapareixen els mapes facials dels tres sistemes i després netejo, esborro i desinfecto els sistemes de mi.
Ja està.
Ara que no existeixo, finalment torno a existir.
Intento respirar fondo.
Aire de la Cinta d’Embalatge.
No trigaran gaire a perseguir-me. Tres dies? Espero que sigui prou temps.
Increïble tornar a pensar en aquesta paraula relacionada amb mi: esperança.

(Pàg. 225)
El sistema de videovigilància és deshonest expressament, per deixar desaparèixer la gent.

::: Què en penso...
El que més m’ha cridat l’atenció de Gliff és la inconsistència de la proposta. Gliff  d’Ali Smith és una novel·la que vol ser una distopia moral, una denúncia del poder, una faula sobre la fragilitat del llenguatge, però no passa de ser una proposta literària inconsistent i completament previsible. El seu fracàs no és només narratiu: és conceptual. Smith construeix un espai simbòlic que vol funcionar com a univers, però no incorpora les lleis internes que exigeix qualsevol distopia. I així, una distopia sense sistema és, inevitablement, una distopia sense poder.

La lectura de Gliff  és una experiència feixuga perquè la novel·la confon lentitud amb profunditat. La trama no empeny, no genera cap necessitat de seguir, divaga, es deixa portar per una crítica ideològica i política un pèl pueril de tan simple com és en les seves prediccions. El misteri, que hauria de ser el motor de la tensió, és ornamental: apareix com un gest, però no transforma res. I això és un problema molt important: en una distopia tan poc definida, la crítica política només pot ser abstracta, i l’abstracció, quan no té cap estructura dramàtica que la sostingui, es converteix en ingenuïtat.

M’ha semblat com si la novel·la s’hagués escrit en un estat de provisionalitat perpetu. Smith perd personatges, en guanya d’innecessaris, alterna temps sense flux, i tot plegat genera una sensació de desordre que no és productiu, que no obre cap espai de lectura, que només dificulta la immersió. La forma, que en l’autora sol ser un mecanisme de revelació, aquí és un segell, un estil que ja no acompanya la història, que no la transforma, que només la vesteix. Vist així, Gliff  és ornamentalisme pur: estil sense estructura, sense un contingut potent capaç de sostenir cap diàleg amb el lector.

De Gliff  també em sorprèn una altra cosa: la majoria de crítiques llegides a la Xarxa que ensalcen i celebren la valentia política de la novel·la. Parlen d’ella com si els temes que tracta – vigilància, control, exclusió social, totalitarisme, tecnologia – fossin exclusius de Gliff. En aquest sentit, el que fa vertigen no és la visió distòpica de la Gran Bretanya que ens fa l’autora, sinó la ingenuïtat crítica amb què es rep la novel·la.

La proposta d’Ali Smith amb Gliff ni és nova ni és interessant. Només és un eco difós d’altres autors – Orwell, Huxley, Zamyatin, o Le Guin, entre d’altres – que van explorar amb més profunditat aquests temes. Smith no obre cap nou camí, sinó que es limita a transitar pels ja creats, tot aportant un grapat de símbols nous per fer la novel·la més actual. Moltes d’aquestes crítiques positives semblen no celebrar el llibre, sinó més aviat la seva alineació ideològica. Per tant, no es tracta de literatura, sinó de posar-se al “costat correcte” del discurs imperant: la crítica que no incomoda ningú perquè no diu res que no s’hagi dit abans. És una novel·la que permet sentir-se compromès políticament sense haver de pensar gaire.

Gliff és una simplificació que no incomoda, que no arrisca i que no sorprèn. Dit això, reconec que Smith ha estat intel·ligent. Ha escrit una faula política amb aparença de distopia per a un públic que no té les eines per mesurar-la en relació amb els seus antecedents literaris i que la pren com una distopia poderosa. L’autora escocesa, en canvi, els ofereix una versió simplificada, digerible, emocionalment segura, que permet a molts lectors sentir-se crítics sense haver de confrontar cap complexitat. És una estratègia literària i comercial que funciona perquè el públic és, en bona part, no coneixedor del gènere que la novel·la pretén habitar – la ciència ficció distòpica –.

Per tot plegat penso que Gliff d’Ali Smith és una proposta que fa fallida ja d’inici. Pel plantejament temàtic, per l’estructura narrativa, per la poca originalitat, pel ball de personatges indefinits, pel simbolisme tan edulcorat, i sobretot per la – mala – repetició de la fórmula Smith. Així, sobre la lectura flota una sensació incòmoda: la novel·la – l’autora – no ofereix cap recompensa i tot el que podria ser intensitat es queda en intenció.

Concloc: Gliff és un llibre que vol ser necessari, però no aconsegueix ser imprescindible; vol ser urgent, però no aconsegueix ser profund; vol ser simbòlic, però es queda en un miratge. Només pot interessar als molt fans de l’autora o als lectors que busquen una afinitat ideològica més que una experiència literària profitosa. Ras i curt: simplificació disfressada de compromís.

::: Altres n'han dit...
Núvol (A. Carreras), Un libro al dia (M. Peig), Marta entre libros, Diari de Tarragona (A.Salvadó), El Debate (A. Calvo), El Periódico (V. Gaillard), Locus (N. Harrison), The National Book Review (J. Swearingen).

::: Enllaços:
Ali Smith, què en diu l'autora, els seus motius.