Lleixes

"Lo más duro era aceptar que la boca de los besos era la boca del odio." Tizón, Eloy. Seda salvaje.  Barcelona: Anagrama, 1995 Col·lecció Narrativas Hispánicas,192 ⇲  Què en diu la contraportada... Seda salvaje cuenta la historia de una obsesión: la que el narrador y protagonista de este relato siente hacia la vida de las demás personas. Vidas y personas que el personaje imagina repletas de inalcanzables secretos, conspiraciones, traumas, todo aquello que contribuye a crear lo que él, en un momento determinado, denomina “la música del prójimo”. Esta “música del prójimo” no es más que la vida íntima de los otros, la cara oculta tras la fachada, fascinado por la cual el personaje central se adentra más y más en terreno peligroso. Con la ayuda de un detective privado somete a vigilancia a su novia Fátima, con quien está a punto de contraer matrimonio, y a partir de ahí comenzará a descubrir cosas raras, unas veces reales y otras fantaseadas por él; se suced...

"Y todos los hombres matan lo que aman (...)" Wilde, Oscar. La balada de la cárcel de Reading. Madrid: Hiperión, 1992 Ballad of Reading Gaol.   Traducció de Jesús Munárriz Col·lecció Poesía Hiperión, 202 ⇲   Com comença.. . Ya no vestía su casaca escarlata, porque rojos son la sangre y el vino y sangre y vino había en sus manos (...) He did not wear his scarlet coat, For blood and wine are red, And blood and wine were on his hands (...) ⇲  Moments... (Pàg. 19) ¡Santo Cristo! hasta los muros de la cárcel de pronto parecieron vacilar y el cielo sobre mi cabeza se convirtió en un casco de acero ardiente (...) Dear Christ! the very prison walls Suddenly seemed to reel, And the sky above my head became Like a casque of scorching steel (...) (Pàg. 23) Aunque todos los hombres matan lo que aman, que lo oiga todo el mundo; unos lo hacen con una mirada amarga, otros con una palabra zalamera; el cobarde lo hace con un bes...

"(...)   si algún día me echo a este pozo, no será por matarme, créelo, sino por coger más pronto las estrellas." Jiménez, Juan Ramón. Platero y yo.  Madrid: Taurus, 1981 Col·lecció Temas de España, 1 ⇲   Què en diu la contraportada... Platero y yo es el libro más bello de la narrativa lírica contemporánea. Al leerlo hoy, resulta clave y centro de la poesía de Juan Ramón Jiménez. Con razón nos aseguró que no era sólo un libro para niños. Platero y yo es eso y mucho más: poesía y novela, relato y fábula, retrato de gentes y paisajes de su Moguer blanco y marino. En esta edición se añaden seis textos que no vieron la luz hasta ahora y completan esta hermosísima “elegía andaluza”. ⇲  Com comença... Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal oscuro. ⇲  Moments... (Pàg. 17) La luna viene con nosotros...

"La raó és el perfecte equilibri de totes les facultats; fora d’això, follia, follia, només follia."   De Assis, Machado. L’alienista.  Barcelona: Quaderns Crema, 1996 O Alienista . Traducció de Xavier Pàmies Col·lecció Mínima de butxaca, 66 ⇲   Q uè en diu la contraportada...  El doctor Simão Bacamarte, «el més gran dels metges de Brasil, de Portugal i de les Espanyes» decideix fundar a Itaguaí una institució sense precedents locals: una casa de bojos. L'entusiasme inicial de la gent d'Itaguaí deixa pas ben aviat a la sorpresa, quan el metge comença a tancar-hi persones sanes, i s'aixequen les primeres suspicàcies. A mesura que n'hi va tancant més, augmenta la indignació, i finalment esclata una revolta popular. L'alienista , un relat delirant que és al mateix temps una metàfora sobre els límits de la raó humana i una mirada irònica a la societat del seu temps, té un desenllaç, com reconeix el propi autor, «de tanta envergadura i tan inespera...

"(...) en aquest món és difícil fer riure perquè hi ha moltíssima gent molt reticent a riure, incapaç de pensar, massa disposada a creure i rondinar i odiar."   Vonnegut, Kurt. Mare nit. Barcelona: Males Herbes, 2014 Traducció de Martí Sales Col·lecció Distorsions, 11   ►  Què en diu la contraportada... Howard W. Campbell, Jr., dramaturg, espia dels aliats i propagandista nazi durant la Segona Guerra Mundial, està tancat en una presó d’Israel a l’espera de ser jutjat per crims de guerra. El govern dels EUA li ha comunicat que va fer tan bé la feina que no poden reconèixer públicament els seus serveis. Així, declarat enemic per totes les potències mundials, i convertit, a contracor, en un símbol vivent pels grups neonazis, escriurà unes confessions que mig món voldria silenciar. Mare nit constitueix una de les reflexions més dolorosament divertides sobre l’esfondrament de les ideologies totalitàries. Es tracta, sense cap mena...

"(...) hace tiempo que lo sabes, la vida no se mide con un metro ético: acontece." Tabucchi, Antonio. Pequeños equívocos sin importancia.  Barcelona: Anagrama, 1987 Piccoli equivoci senza importanza . Traducció de Joaquín Jordá Col·lecció Panorama de Narrativas, 104 ►  Què en diu la contraportada... Una Toscana secreta y embrujada, una estación de la Riviera, una Lisboa baudelairliana, un rally de coches de época, un perseguidor implacable de aire distinguido en un tren de Bombay a Madrás. Los cuentos de Tabucchi parecen, en una primera lectura, aventuras existenciales, retratos de viajeros irónicos y desesperados. Pero la aparente sintonía entre lo real y lo narrado se transforma de golpe en turbación y desconcierto. A modo de oblicuos «cuentos filosóficos», las historias de Tabucchi se convierten en una reflexión en torno al azar y al riesgo de escoger, una tentativa de observar los intersticios que atraviesan el tejido de la existencia. En las pági...

"(...) com si l’anell de casat fos un mal lleig en el dit del cor dels homes." Rodoreda, Mercè. El carrer de les camèlies. Barcelona: Club Editor, 1988 Col·lecció El club dels novel·listes, 37 ►  Com comença... Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. ►  Moments... (Pàg. 17) Caminava molt a poc a poc però la sorra cruixia i el reixat va grinyolar quan el vaig obrir. Elles enraonaven a la cuina. Vaig pensar que el grinyol les avisaria i que me les trobaria a sobre i em tancarien perquè no em pogués tornar a escapar, i que em moriria tancada encara que piqués amb els punys i amb els peus. I que morta i plana mai més no podria anar a buscar el meu pare. L’havia sortit a buscar perquè la nit abans, encara desperta, havia vist caure del sostre una pluja d’est...