Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda

"Tu ¿què hi tens, a dintre? ¿Jardí o infern?"

Rodoreda, Mercè. Quanta, quanta guerra...
Barcelona: Club Editor, 1981

Col·lecció El club dels novel·listes, 85

è Com comença...

Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d'esquena, sembles un Caín. En Josep tenia una cicatriu a la cuixa esquerra, a la part de dintre, en forma de peix, que feia riure. En Rossend, el fill del drapaire que ens deixava l'ase i el carretó per anar a dur clavells al mercat, tenia la punta del nas vermella i feia riure. En Ramon, el fill del carnisser, tenia les orelles punxegudes i feia riure. Jo, no feia riure gens.

è Moments...

(Pàg. 54)

A l'altra banda del riu hi havia una estesa de joncs i de canyes i entre els joncs i les canyes la vaig veure; més maca que la vida, dreta, nua, amb una forca a la mà. Tenia els cabells del mateix ros clar que tenien els meus quan era petit; la cintura estreta, cada cuixa un respecte, com deia la meva mare dels clavells, cada clavell un respecte, tota ella un préssec madur.

(Pàg. 70)

Tot mossegant la carn ensucrada i dura del préssec i sense mirar-me, em va dir: les coses importants són les que no ho semblen. Més que portar corona, més que tenir el poder de fer ajupir el món als teus peus, més que poder tocar el cel amb les mans, hi ha això: una fruita madura per queixalar a la claror d'una tarda que s'acaba... mira la posta! Va llençar el pinyol del préssec tan lluny com va poder, es va eixugar els llavis amb el revés de la mà i va deixar-me sol amb la boca plena de gust de préssec.

(Pàg. 78)

(...) les guerres, fill meu, tothom sap quan comencen però ningú no sap quan s'acaben. Això, vaig dir-li, ho saben els nens petits. ¿Què vols dir? Que el que sap tothom no val la pena de tornar-ho a dir. M'he pogut adonar que la gent parla perquè sí, i sempre diu el mateix, I tu ¿què voldries? Que només diguessin les coses que val la pena de dir i prou. La vida, si no ho saps, recordar-ho, és una repetició.

(Pàg. 98)

(...) Mira. Et diré unes quantes coses que necessito dir-te: els homes savis no han de plorar ni pels vius ni pels morts... Totes les joventuts són tristes, totes a dintre de les mans d'altres vides...Em va agafar una mà. És feta per tocar la fusta, la pedra, la pell tendra del primer amor.. El sol abans de sortir ja sap que és el sol i sap que la rosada l'espera des de molt abans que surti. Abans de néixer ja esperava... em va deixar anar la mà. La paret del fons de la llar brillava, els ulls del vell assegut també. En cada home hi ha arrels profundes que el lliguen a la gran simfonia del món... Vaig sortir de la sala de puntetes.

(Pàg. 100)

(...) No em planyis. No provis de salvar-me. Potser tinc el càstig que em mereixo per la meva lascívia, per haver-me sentit més poderós que Déu. S'ha fet amo del meu saber, s'ha fet amo de mi. Visc d'ell i per ell. Sóc ell. Sóc la seva maldat, la seva crueltat. La meva presó no són aquestes parets: és la meva carn i els meu ossos. No et deixis abatre mai... va callar un moment i va seguir amb la veu canviada. Mira i admira l'ordre perfecte de les estrelles, el pas del temps amb el seguici de les estacions: les portes de l'estiu, les portes de l'hivern. Mira les onades, escolta la grandesa dels vents que bufen quatre àngels des de les quatre puntes dels cels palpitants. El llamp que tot ho ratlla de foc, el tro que s'arrossega... Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mels dels pits, les cuixes de color d'aurora, els peus de neu i de nacre... Els llibres que donen saviesa, les postes incendiades des dels meus finestrals, la claror perlada de l'astre de la nit. La meva vida havia estat un diamant. ¿Què són els meus ossos trencats sinó una manera de lligar-me al reialme dels records, a tot el que havia tingut i no ha fugit perquè viu en el recer més negre del meu cor? ¿On són, digues, les nimfes antigues voltades de lliris i d'aigua que corre per les obagues dels meus boscos teixint garlandes de dulcamara, adormides per les grutes d'ombra ressonants de crits d'amor perdut? Tinc la carn cansada, la pell resseca com vidre. Dormo per terra voltat d'aranyes tranquil·les, de pols que mastego i que sóc i seré jo quan en el país dels purs, lluny del crit blau de les sirenes, seré rebut per la llum que encega. Demana, demana sempre que l'home pugui contemplar aquest gran bé de Déu que ens ha estat donat perquè no el desfem ni el precipitem als abismes de l'esglai on tot es glaça...

(Pàg. 190)
¿Per què havien de tirar una bomba aquí, només una, si això és un poble de mala mort, sense joves ni res? La veu se li va escanyar: ni res... Només ganes de desgraciar la vida de la gent.

(Pàg. 192)

 (...) Aquesta guerra és la gran desgràcia, ¿em vols explicar per què la fem? El paleta va dir que era per anar contra l'enemic, però el fuster va dir que per a l'enemic nosaltres també érem l'enemic. El lampista va dir: encara que la guanyem serà com si l'haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom.

(Pàg. 226)

(...) la mel a dintre del pot, suc de flors en presó de vidre (...).

(Pàg. 228) 
Tants pobles, tants camins... Em va tornar a picar l'esquena. Encara que acabessis veient tots els pobles de la terra, que? Com les vides, que tu deies, tots són si fa no fa: carrers drets o torts i cases apilotades, El que val, vaig contestar-li, és  de la manera que cadascú les mira. Es clar, com la gent, però arribarà un moment en què et trobaràs amb una vida falsa a les mans. Tu ¿què hi tens, a dintre? ¿Jardí o infern? Una mica de tot. Segons d'on bufa el vent. I sense saber ben bé per què, vaig preguntar-li: ¿Què vol dir ser un Caín?

(Pàg. 246)
(...)Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m'estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut perquè jo la pogués conèixer, i que em voltar tot al llarg del camí... tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats... ¿S'esborraria el record el mal o el dura sempre amb mi com una malaltia de l'ànima?

è Altres n'han dit:

Un que passava, 

è Enllaços:

Mercè Rodoreda, gènesi, referències obligades, anàlisi, morts en vida, la importància de la simbologia, visions apocalíptiques, és un món d'inferns, Adrià Guinart: l'antiheroi.